Tothom sap que al Japó es parla japonès però, és aquesta l'única llengua que identifica a tots els seus habitants per igual? Qui es recorda del milió de persones que es reparteixen el coneixement de l'ainu i el ryukyu?
Dades antropològiques
Els japonesos no pertanyen a una única ètnia com molts estudiosos pretenen fer-nos creure sinó que són resultat, com la majoria de pobles moderns, de grans barreges humanes a causa de les migracions i conquestes que durant segles van ocórrer des del nord fins el sud de les costes de les seves illes.
La identitat dels ainú (o ezo o emishi, com també se’ls anomenà) –grup aborigen constituït, segons dades del 2002, per uns quinze mil individus que habiten al nord de l’illa de Hokkaido- és, encara avui, tema de discussió entre els historiadors que no es posen d’acord sobre si ja ocupaven Japó abans de l’arribada d’altres pobles o si van ésser precisament ells els primers ocupants procedents del Nord a través de Siberia.
Una segona hipòtesi sosté que els primers immigrants arribats al Japó van entrar des d’Indonèsia pel sud-est asiàtic -Taiwan i les illes Ryukyu-, suposició que es recolza per les grans similituds que presenten els mites, els costums i l’arquitectura del Japó amb els dels pobles esmentats, malgrat la manca de proves arqueològiques que avalin aquesta teoria.
Existeix una tercera incorporació humana a la geografia japonesa, aquesta darrera confirmada per proves històriques irrefutables, que ens mostren que ja des d’abans del segle VIII de la nostra era, diversos pobles procedents de la Xina van instal•lar-se al Japó fent camí a través de Corea.
Aquestes continuades migracions modificarien com a conseqüència del contacte continuat de les diferents cultures –cal dir que interromput per llargues èpoques d’aïllament intern i extern- la vida comercial, cultural i religiosa dels primers pobladors, canvis que comportarien l’aparició, en paral•lel, de dialectes dins de totes i cadascuna de les comunitats lingüístiques escampades pel territori que avui coneixem políticament amb el nom de Japó: l’ainú al nord de Hokkaido, el japonès a les illes centrals, i el ryukyu a la illa d’Okinawa i els seus voltants. Cal esmentar però, que tant l’ainú com el ryukyu són idiomes que en l’actualitat es troben en clar retrocés, en part degut a la política centralista del govern japonès que promou per damunt d’aquells, el coneixement i ús del japonès estàndard.
Origen i classificació
L’idioma japonès és una llengua d’estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en la seva formació, aportant la pràctica majoria d’aquests elements un significat propi, apta per a existir per separat. Precisament per presentar similitud amb el coreà i el mogol la majoria d’investigadors la situen dins del grup de les llengües altaiques que es despleguen entre la zona Balcànica, el nord-est d’Àsia i la serralada Altaica amb un conjunt d’uns dos-cents cinquanta milions de parlants.
D’altra manera se’l vincula amb el turc, l’hongarès i el finès, segurament per la semblança que guarda en la formació de paraules, la posposició de partícules als noms i la conjugació verbal, que se soluciona per afegitó i no per inflexió. Per si no hi hagués encara prou confusió el seu sistema fonètic amb un limitat joc de consonants i una preferència por las síl·labes obertes recorda les llengües austronèsiques que, sembla, van tenir el seu origen a Taiwan.
Domini lingüístic i variants dialectals
La llengua japonesa és parlada per uns 129 milions de persones si comptem, a més dels japonesos que viuen a les illes, els que s’han establert a diferents comunitats d’arreu del món per matrimoni, educació o motius de treball, sobretot empreses comercials i restauració, (la comunitat japonesa establerta a Catalunya passa de les 1.800 persones). Resumint podem dir que actualment parla el japonès el 3% de la població mundial i està classificat en el 9è lloc entre les llengües més parlades.
Anàlisi a part mereixen els japonesos que des de 1868 fins passada la primera meitat del segle XX van haver de emigrar en faltar-los-hi el més essencial per subsistir o a causa dels greus conflictes bèl·lics que van sacsejar el món durant aquestes dècades. Els membres més joves d’aquestes obligades onades migratòries van establir-se definitivament en els països d’acollida (prop de 2 milions escampats per tot el món, Illes Hawaii, Estats Units d’Amèrica del Nord, Brasil i Perú sobretot) on van fundar les seves pròpies famílies coneixent-se els seus descendents, de cultura mixta, amb el nom de nikkei. Malgrat considerar que les seves arrels culturals són parcialment japoneses, han anat patint un procés de regressió cultural fins el punt de perdre l’hàbit de parlar la llengua dels seus avantpassats, que només recuperen a través del seu estudi, com si es tractés d’una segona llengua. D’igual manera el japonès segueix parlant-se per nadius que viuen en territoris propers al Japó, la majoria d’ells antigues colònies, tals com Corea, Manxúria i Taiwan.
Com passa en qualsevol llengua, el japonès distingeix grups de dialectes agrupats en funció de criteris gramaticals i morfològics com són els canvis d’entonació i pronunciació, particularitats en el vocabulari i diferències que mostren els acabaments de paraula, verbs i adjectius sobretot. Així, si prenem com a línia divisòria la que separa els dos centres culturals històricament més importants del Japó –les ciutats de Kyoto i Tokyo- obtenim la següent divisió dialectal:
- Els occidentals que parlen a les regions de Hokkaido, Tohoku, Kanto (on situem la capital, Tokyo, i la ciutat de Yokohama), a més de la part occidental de Chubu.
- Els orientals, que situem a la resta de la regió de Chubu (on pertany la ciutat de Nagoya), Kansai (inclou les ciutats d’Osaka, Kyoto i Kobe), Chugoku i Shikoku. A la llista s’hi poden incloure els dialectes, diferenciats dels anteriors, de Kyushu i Toohoku.
Malgrat tanta riquesa dialectal, i d’igual manera que altres països van fer més tard, Japó va optar durant l’època Meiji (1868-1912) per estendre a la resta del país el dialecte que parlava la classe culta i benestant de Tokyo. El hyoojun-go, que així s’anomena el dialecte en qüestió, va ser declarat l’oficial dels llibres de text, plans d’estudi i proves universitàries. No ha estat, però, fins a l’època moderna, i gràcies als mitjans de comunicació audiovisuals –ràdio, TV, cinema i premsa- que el hyoojun-go no s’ha difós a nivell popular, podent assegurar que avui dia qualsevol japonès és capaç d’entendre’l malgrat que la gent, com resulta natural, es comunica sobretot a través del seu propi dialecte en circumstàncies habituals.
Origen lexical del japonès primitiu
La llengua japonesa actual s’ha anat formant, bàsicament, de tres idiomes independents: l’antic japonès que es parlava a les illes i del que no en queda res d’escrit; el xinès, que va ser introduït a partir del segle III culminant al segle VI amb l’entrada del budisme; i l’anglès, que a partir de la segona meitat del segle XX en copsa gran part de vocabulari tècnic i sociocultural.
La documentació escrita més antiga que es coneix al Japó procedeix dels primers segles quan l’escriptura xinesa ja s’havia propagat entre les classes més selectes de la societat y son el Kojiki –Cròniques de successos passats- i el Nihon Shiki –Crònica del Japó–, ambdues obres escrites en caràcters xinesos coneguts amb el nom de kanji, signes ideogràfics amb significat propi que serveixen per descriure idees o coses. Amb el temps, els japonesos van prendre els kanji com a signes de representació de la llengua escrita adaptant-los, però, a la seva pròpia pronunciació, acció que va anar desvirtuant el significat primitiu.
Aquesta dificultat en la representació va evolucionar –probablement a l’època Nara o Heian, a finals del segle VIII- fins convertir l’antiga escriptura xinesa en els actuals kana, abecedaris sil·làbics coneguts amb els noms d’hiragana i katakana. L’hiragana, de forma arrodonida, s’utilitza per a paraules de procedència japonesa i per als finals fonètics dels mots procedents del xinès quan es combina amb els kanji –de difícil interpretació pels japonesos; també s’utilitza l’hiragana en aquells casos en que s’ignora el kanji per a una paraula determinada o no n’existeix cap. El katakana, d’estructura més angulosa, es fa servir per a paraules de procedència estrangera, en la redacció de telegrames, en alguns documents oficials, quan volem destacar una determinada paraula i per a la representació d’onomatopeies, tant prolíferes en el món del còmic.
En els seus orígens, l’escriptura japonesa es formulava en sentit vertical començant per la dreta i acabant a l’esquerra, a l’inrevés de nosaltres. Si bé a l’actualitat encara s’escriuen així a molts llibres i diaris, gran part de documents i revistes de caràcter tècnic, així com la correspondència entre els joves, es mostra amb l’escriptura en horitzontal i en sentit d’esquerra a dreta.
A l’antiguitat els japonesos feien servir més de 7000 kanji (enfront dels més de 50000 que fan servir els xinesos més cultes avui dia), però després de la Segona Guerra Mundial el nombre de kanji que els estudiants havien d’aprendre dins del programa escolar es reduí a uns 1.850, coneguts amb el nom de Toyoo Kanji, per a augmentar la xifra, dècades més tard, a 2042, degut en part a que molts japonesos no podien escriure els seus noms i cognoms només amb l’existència dels anteriors.
No obstant la bellesa que ningú discuteix dels kanji o ideogrames, en no poder llegir-se com un sistema abstracte de sons com fem nosaltres amb l’alfabet, són difícils d’entendre, fins i tot per als propis japonesos que, pràcticament, no els saben llegir correctament fins que no entren a la Universitat. Per aquesta raó, a les primeres etapes de l’aprenentatge escolar els llibres de text dels estudiants van plens de petites lletres hiragana disposades damunt dels kanji perquè els resulti més fàcil assimilar la pronunciació correcte dels ideogrames. Aquests minúsculs hiragana se’ls anomena furigana i, d’igual manera que als infants japonesos, a nosaltres ens resultarà essencial la seva presència en els textos de lectura durant el temps que duri el nostre aprenentatge.
Hi ha encara una tercera escriptura al Japó, creada el 1885 per una associació formada per estrangers i japonesos, consistent en aplicar els caràcters romànics a la pronunciació japonesa, tot i tenint els seus límits com ja veurem més endavant, i que es coneix amb el nom de romaji. Per transcriure els sons normatius de les paraules japoneses al romaji existeixen dos sistemes, l’anomenat Hepburn que és el que més s’apropa a la nostra pronunciació i és per tant el que farem servir a la present gramàtica, i el Nihon-shiki, considerat oficial i més idoni per idiomes de fonètica més complicada, com per exemple el francès.
Els japonesos escriuen combinant totes les possibilitats d’escriptura excepte el romaji que només utilitzen per a sigles, paraules de recent incorporació, cartells destinats als estrangers o en les sol•licituds del passaport. És també gràcies a l’ús del romaji que podem interpretar els llibres de gramàtica i els diccionaris destinats als aprenents estrangers de japonès ajudant-nos a interpretar les paraules escrites en kanji i kana. Pel que fa a la numeració, des de fa uns anys i a tota la premsa escrita, els números àrabs han substituït tant els procedents del xinès com els propis japonesos.
Els estils lingüístics
D’entrada existeixen dos estils a la parla diària dels japonesos: l’honorífic (keigo) i l’estil ordinari, estils que l’aprenent de llengua japonesa haurà d’intentar dominar si en més d’una ocasió no vol passar per mal educat o massa complimentós quan parli amb els seus homòlegs.
Què diferencia, però, un de l’altre i en què es basen? En primer lloc cal dir que l’idioma japonès és clarament sexista i fortament jerarquitzat (ho diem en un sentit cultural) ja que distingeix els acabaments de frase (amb verbs, partícules i exclamacions, sobretot) segons se sigui home o dona i el lloc que es manté dins de la societat. Aquest darrer concepte no es calibra bàsicament per la situació econòmica que distingeix els comunicants sinó mitjançant altres conceptes, com pot ser la relació laboral que mantenen entre ells, l’edat –no sempre- i el grau de coneixement mutu, etc., idees difícils de comprendre pels occidentals tendents com som a valorar als altres a través d’una escala de valors –la nostra- que prioritza altres conceptes.
Quan els japonesos parlen amb els seus amics o companys, per exemple, independentment de l’edat, amb persones del seu entorn familiar o amb criatures, encara que aquestes siguin desconegudes, es valen de l’estil ordinari. En canvi i també al marge de l’edat que tinguin, quan són persones que no es coneixen o bé mantenen una relació allunyada, o es troben en distinta posició social, encara que es coneguin de tota la vida, faran servir l’estil honorífic quan mantinguin una conversa.
La complicació, però, no s’acaba aquí ja que han d’escollir l’estil honorífic idoni segons sigui l’interlocutor i la situació en que es doni la conversa. Tenim doncs:
- El sonkeigo, que s’usa quan l’oient es troba en una posició “més alta” que el parlant (la d’un professor envers el seu alumne, la d’un director envers el seu subordinat, etc.).
- El kenjougo, l’expressió que ha de fer-se servir quan el parlant està en una posició per sota de l’oient (la d’un alumne respecte el seu professor, la d’un subordinat respecte el director de la companyia on treballa, etc.).
- El teineigo l’empra el parlant per demostrar deferència a l’oient (seria el cas que es dóna entre venedors i clients, entre usuaris i treballadors dels sectors públics, entre una persona que li demana l’hora a una altra al carrer, entre un concursant i un presentador televisiu, etc.).
Podeu preguntar-vos.., si un dia vaig al Japó i m’he de dirigir a algú (s’entén que he après a parlar-lo) a qui haig de considerar parlant i a qui oient?
Vet aquí un dels molts dubtes que només serà possible superar a través de l’estudi meticulós i la pràctica constant de la llengua.
Recomanem
© Pepa Cols, per a Japó a la xarxa. Podeu utilitzar el text com ajut per a treballs educatius, citant-ne sempre la font.
Si t’ha agradat, fes servir el següent enllaç per afegir-lo al teu web o passar-ho als teus amics: